Camí interior

M’envolta l’absoluta foscor, la calma i la serenitat impregnen l’ambient, tot el meu ser, per primera vegada, viu en completa harmonia. És una sensació estranya, mai m’havia sentit millor, voldria restar indefinidament en aquest laberint monocromàtic però alguna cosa em diu que aquest pensament és més efímer que cap altre. La quietud i el silenci van en concordança amb la negror, inclus l’aire és fosc i apagat, com si no el poguera sentir, com si no poguera sentir el mou propi cos...

Comence a entendre, la por inicial ha deixat pas a l’acceptació, em trobe al principi d’un viatge on sóc jo l’únic que pot marcar el camí i malauradament encara m’aferre a una existència que ja no té cap sentit per a mi. No se quant de temps em costarà emprendre el viatge, dies, setmanes, tal vegada mesos; encara així, no crec que el temps condicione la meua destinació final, és més, no se ni tan sols si el temps regeix aquesta realitat en que sóc partícip. Del que si que estic segur és que tots arriben en alguna ocasió a aquesta estança, i cadascú recorre un camí totalment diferent. Solament el nostre jo pot marcar aquest camí.

Intente relaxar-me, no pensar i expandir el meu ser eteri indefinidament, però alguna barrera em frena. Tal vegada no siga este el sender que he de recórrer; és possible que estiga forçant la ruta a seguir carregant-la amb un excés d’espiritualitat que mai m’ha acompanyat. Estic enganyant-me a mi mateix i no acabe d’entendre el perqué. Serà que m’avergonyisc de l’existència que m’ha caracteritzat, o és que mai he sabut qui era realment i em toca vagar eternament buscant allò que m’ha fet moure un peu darrere d’un altre. No conec la resposta, encara que açò em ratifica la meua pròpia humanitat.

Comence a vore imatges en el meu cap, en un principi són un poc borroses, però a mesura que vaig prenent consciència de la fredor del silenci, aquestes es van clarificant. Representen la meua vida, o això és el que intuisc. Les observe detingudament, records sense sentit... Sense cap motiu aparent comencen a separar-se formant tres clars grups. No puc explicar exactament com em sent, les imatges passen davant meu com si foren projectades en una pantalla, però no hi ha cap objecte pels voltants. La meua pròpia ment projecta estos records en una espècie de pla imaginari.

El més gran de tots els grups es situa a l’esquerra, m’aproxime a contemplar-lo i observe estranyat que aquestes imatges estan buides, ha desaparegut tot rastre de la meua personalitat. No entenc del tot el seu significat. Seguisc buscant algun indici que em porte a alguna conclusió clara, i per fi els meus ulls es planten sobre una imatge reveladora. No representa res que es puga definir amb una paraula, però per alguna estranya raó, tot comença a tindre sentit . Estic segur que estes imatges ens mostren la part de les nostres vides on ens moguem més per inèrcia que per pròpia voluntat i que cada vegada més ens apropa a la paraula autòmat i ens allunya perillosament del terme humà.

Pràcticament la resta de les imatges s’agrupen al centre, en un grup un poc menys nombrós que l’anterior però alhora més intens. L’energia que se’n desprén és quantiosa, i tot fa pensar que representen la interactivitat humana; és a dir, les relacions mentals supèrflues que regulen les nostres activitats amb el medi i amb aquells que ens envolten.

Per últim, amagat tímidament, es troba el grup més reduït de tots. M’acoste pausadament, per alguna raó aquest grup ha captat la meua atenció; imatges que em mostren intensitats de llum, imatges que representen sons melòdics o que inspiren sensacions corporals. I es que són estes les imatges que mostren eixos escassos moments on les persones deixen tots els problemes terrenals de banda i per un instant, induïts per una cançó que ens emociona, pel cant d’un ocell o per la rialla d’un xiquet, som conscients del nostre propi ser.

Alguna cosa ha canviat en la meua actual situació, tot al meu voltant dona voltes, no es pot veure, però ho note. Un punt de llum apareix a la llunyania, m’aprope cautelosament, encara que ja se on em conduirà. El punt va creixent il·luminant la sala, i per primera vegada em done compte que aquesta, no pareix tindre cap delimitació física. La llum em cega però no faig res per evitar-ho; és este el camí que he elegit. Em pare en sec i espere que la llum m’atrape, queden pocs metres, em pregunte que em depararà este viatge que acaba tot just de començar.

Obertura....

La setena porta s'ha obert per primera vegada, qui sap que trobarem dins. Un món caòtic s'amaga darrere del llindar que estem a punt de creuar. Pensaments desorganitzats, sentiments desconcertants, un cúmul de sensacions que ens aboca a un abisme, que malauradament no és tan diferent de la nostra realitat. Però que pasaria si la realitat a la que estem acostumats no fora més que un somni o més be malsòn??, com seriem capaços de descobrir la vertadera linia en l'espai-temps on resideix el nostre jo immaterial???.......